“HAKUNA MATATA”

Hi havia una vegada, un grup de nenes d’uns onze anys, és a dir que feien sisè de primària, que eren molt amigues, i juntes formaven una colla. S’anomenaven “Hakuna Matata”, ja que els agradava molt la pel·lícula: El rei león.

Elles eren molt amigues ja que es coneixien des de que anaven a la guarderia i es consideraven germanes. Les nenes a l’escola, anaven a la mateixa classe i s’ho passaven súper bé. En aquell moment ja estaven acabant el curs, i estaven totes súper nervioses ja que el següent any ja anirien a l’ institut. La veritat, és que elles no en tenien ganes, perquè a l’escola hi estaven la mar de bé, però fer-se gran no tan sols vol dir créixer, també significa canviar de mentalitat, madurar, modificar algunes coses, prendre decisions, canviar d’aires...i això és el que ara havien de fer, canviar d’aires.

Va passar l’estiu, un estiu meravellós, d’aquells que s’han de recordar, però, va arribar el dia, aquell dia que cap de les quatre noies volia que arribés, encara que tard o d’hora havia d’arribar. Eren les vuit i quart del matí, feia sol, i les noies estaven davant de les portes del que a partir d’ara seria el seu nou centre. Estaven aterroritzades. No s’atrevien a entrar, no sabien que els esperava dins, però al cap d’uns minuts, van decidir fer-ho, es van agafar de les mans i van entrar.

Les nenes es van adaptar amb molta facilitat i van començar a conèixer gent i a fer nous amics com és molt normal.

 Anaven passant els mesos i alguna cosa havia passat entre elles. S’havien distanciat, ja no ho feien tot juntes, ja no s’explicaven les coses... Això els havia passat a conseqüència de conèixer gent nova. De mica en mica van anar perdent el contacte, entre elles. A partir de llavors, van passar a ser tan sols conegudes.

Bé els dies passaven i les noies -ja no tan nenes- havien canviat, havien canviat molt, ja no eren les mateixes. Una d’elles es va ajuntar amb les intel·ligents de l’ institut, una altra amb les “raretes”, la tercera amb les populars i l’última amb les típiques que fumen i només estan pels nois.

Les noies no eren les mateixes, però tot i així es trobaven molt a faltar entre elles, trobaven a faltar les tardes juntes, les nits a casa d’alguna d’elles, les acampades al jardí, les rialles...en fi TOT. No els agradava anar pel passadís i creuar-se amb una d’elles, així doncs encara les satisfeia menys estar juntes a l’aula.

Un dia, les coses van canviar. Una de les seves companyes de classe portava un collaret molt bonic. Les quatre si van fixar i es van recordar de que significava per a elles aquell collaret. Quan tenien vuit anys i van formar la colla, van decidir que se’l comprarien totes igual, i que seria el seu símbol (del grup), i el seu “amulet” de la sort, tot i que més tard a alguna se li va trencar. Tots aquests records i moments viscuts, les van superar, ja no podien aguantar més aquella pressió horrorosa, necessitaven tornar a ser com abans.

A l’hora del pati, van decidir parlar, aclarir tot allò, arribar a un acord. Finalment, entre totes, van arribar a la conclusió de deixar els seus grups actuals i tornar a estar juntes, ja que es trobaven molt a faltar i no podien seguir d’aquesta manera.

Tot seguit, van anar a parlar amb els seus respectius grups, i els van explicar tot el que els passava, i que malauradament els deixarien. Així doncs la gent de les seves colles ho va  comprendre i no es van enfadar amb elles.

Després de tot això, es van prometre que mai més cap canvi per més gran que fos, ni ningú s’interposarien entre elles, ja que entre totes eren una i no quatre.

Allò era més que una amistat.