WHEN MY DAD WAS A TEENAGER

Now I'm going to talk about when my father was a teenager. He was brown-haired, brown-eyed and a very tall man. He was very cheerful all time and of course he was a little bit womanizer, and a bit bastard too. He lived in Llagostera and there ha has got a lot of friends. His friends were very friendly, beautiful and a quite rascal, like him. They always joke about things, they love parties and they did a lot of things together like: sport, friendly lunches, going to the beach, watching football matches...
Well, my father met a lot of girls when he was young, because he was very good-looking, but one day, when he was nineteen, he vent to a party in Banyoles, with his friends, and there he met a very beautiful woman, called Carme. They were very much in love and two weeks later my dad asked her: "Do you want to be my girl?", and of course, she accepted. They were boyfriends for a long time and then, they got married. Actually, Carme is my mother, and both of them are still in love.
My father had a very interesting life, when he was a teen like me, but that it's only a part of it.

ÚLTIMO TESTIGO

Hace dos semanas, Lucía hija de una prestigiosa familia, fue asesinada en una favela. Desde entonces su parentela está removiendo cielo y tierra para saber quién la mató, pero para ello necesitan la ayuda de un investigador profesional. No contrataran al mejor de la ciudad, sino a Isidoro, un chico joven y perspicaz, con un estilo más bien hippy, pero que sabe moverse perfectamente por el ambiente en el que fue asesinada Lucía. Para llevar a cabo la investigación, Isidoro precisará de la colaboración de los testigos que presenciaron el asesinato, lamentablemente su misión se verá fuertemente dificultada por la muerte de todos ellos de manera extraña: solo queda un único testigo, ¿antes de que también lo maten? ¿pero donde se esconde? ¿Conseguirán resolver el caso? Descúbrelo dentro de este apasionante libro, que dará lugar a crímenes, misterios y muchas escenas de suspense en los barrios más míseros de la capital brasileña.

ONE OF MY BEST FRIENDS

Mireia and I are friends. Mireia doesn't live near me. She lives in Girona, so we don't go to the same high school. She lives in a flat, in the center of the city. Her house is very modern, but is quite small, because they are a very big family.

Mireia is fourteen years old, although she is three month older than me. She is good looking, because she is very beautiful. She is very tall. She's got blue eyes, and straight fair hair. The good thing about her is that she's very cheerful and friendly, although she can also be a little crazy, but I like it, because it's funny.

Mireia is happiest when she's with her friends or her family and when she's with her little dog called "Lluna". She loves going shopping, and we also go shopping in "L'Espai Gironés", in Girona. We like doing sport and we also go running.

“HAKUNA MATATA”

Hi havia una vegada, un grup de nenes d’uns onze anys, és a dir que feien sisè de primària, que eren molt amigues, i juntes formaven una colla. S’anomenaven “Hakuna Matata”, ja que els agradava molt la pel·lícula: El rei león.

Elles eren molt amigues ja que es coneixien des de que anaven a la guarderia i es consideraven germanes. Les nenes a l’escola, anaven a la mateixa classe i s’ho passaven súper bé. En aquell moment ja estaven acabant el curs, i estaven totes súper nervioses ja que el següent any ja anirien a l’ institut. La veritat, és que elles no en tenien ganes, perquè a l’escola hi estaven la mar de bé, però fer-se gran no tan sols vol dir créixer, també significa canviar de mentalitat, madurar, modificar algunes coses, prendre decisions, canviar d’aires...i això és el que ara havien de fer, canviar d’aires.

Va passar l’estiu, un estiu meravellós, d’aquells que s’han de recordar, però, va arribar el dia, aquell dia que cap de les quatre noies volia que arribés, encara que tard o d’hora havia d’arribar. Eren les vuit i quart del matí, feia sol, i les noies estaven davant de les portes del que a partir d’ara seria el seu nou centre. Estaven aterroritzades. No s’atrevien a entrar, no sabien que els esperava dins, però al cap d’uns minuts, van decidir fer-ho, es van agafar de les mans i van entrar.

Les nenes es van adaptar amb molta facilitat i van començar a conèixer gent i a fer nous amics com és molt normal.

 Anaven passant els mesos i alguna cosa havia passat entre elles. S’havien distanciat, ja no ho feien tot juntes, ja no s’explicaven les coses... Això els havia passat a conseqüència de conèixer gent nova. De mica en mica van anar perdent el contacte, entre elles. A partir de llavors, van passar a ser tan sols conegudes.

Bé els dies passaven i les noies -ja no tan nenes- havien canviat, havien canviat molt, ja no eren les mateixes. Una d’elles es va ajuntar amb les intel·ligents de l’ institut, una altra amb les “raretes”, la tercera amb les populars i l’última amb les típiques que fumen i només estan pels nois.

Les noies no eren les mateixes, però tot i així es trobaven molt a faltar entre elles, trobaven a faltar les tardes juntes, les nits a casa d’alguna d’elles, les acampades al jardí, les rialles...en fi TOT. No els agradava anar pel passadís i creuar-se amb una d’elles, així doncs encara les satisfeia menys estar juntes a l’aula.

Un dia, les coses van canviar. Una de les seves companyes de classe portava un collaret molt bonic. Les quatre si van fixar i es van recordar de que significava per a elles aquell collaret. Quan tenien vuit anys i van formar la colla, van decidir que se’l comprarien totes igual, i que seria el seu símbol (del grup), i el seu “amulet” de la sort, tot i que més tard a alguna se li va trencar. Tots aquests records i moments viscuts, les van superar, ja no podien aguantar més aquella pressió horrorosa, necessitaven tornar a ser com abans.

A l’hora del pati, van decidir parlar, aclarir tot allò, arribar a un acord. Finalment, entre totes, van arribar a la conclusió de deixar els seus grups actuals i tornar a estar juntes, ja que es trobaven molt a faltar i no podien seguir d’aquesta manera.

Tot seguit, van anar a parlar amb els seus respectius grups, i els van explicar tot el que els passava, i que malauradament els deixarien. Així doncs la gent de les seves colles ho va  comprendre i no es van enfadar amb elles.

Després de tot això, es van prometre que mai més cap canvi per més gran que fos, ni ningú s’interposarien entre elles, ja que entre totes eren una i no quatre.

Allò era més que una amistat.

LOS MEDIOS DE COMUNICACIÓN

Para empezar, os voy a introducir en la redacción.  En este relato os hablaré de los medios de comunicación. Existen muchas maneras de comunicarse,  pero las más populares son: la prensa escrita, la radio, la televisión y internet.  Los medios de comunicación, sirven para que la gente se entere de lo que ocurre en el mundo, tengan mejor cultura o algunos son simplemente para cotillear.

En primer lugar, pienso que no todo el mundo hace un buen uso de los medios de comunicación,  principalmente la gente suele hacer un mal uso de internet, ya que se pasan horas delante de una pantalla cotilleando sobre gente, que a veces ni conocen. Esto para nada es bueno para la salud. Lo que sí que es bueno, es coger un diario de vez en cuando y ojearlo para saber aún que sea un poquito lo que ocurre en el mundo en el que vivimos. También es muy bueno escuchar la radio, porque podemos oír gran variedad de cosas como: entrevistas, música, noticias, tertulias, el tiempo, programas…  Por una parte, pienso que es muy gratificante y cómodo que desde nuestras casas nos enteremos de todo, pero por la otra, pienso que no podemos dejar de lado las cosas de toda la vida como los periódicos y substituirlos por gacetas digitales, porque al fin y al cabo es lo mismo solo que preferimos leer el diario sentados en el sofá de nuestras casas, en vez de salir a la calle, dar una vuelta, ir a comprar el periódico y fortalecer nuestra vida social, porque si nos pasamos todos los días encerrados en casa terminaremos  encerrándonos en nosotros mismos y eso es muy malo.

Asimismo, pienso que no nos podemos fiar mucho de las redes sociales, porque muchas de ellas son falsas, intentan vendernos la moto y nosotros inocentes nos lo creemos. De igual forma pienso que no todos los medios de comunicación son falsos, por ejemplo pienso que el periódico y la radio son totalmente verídicos porque sabemos quién es el que nos transmite la información y de dónde la a sacado, pero de la tele y internet no nos podemos fiar del todo, porque no sabemos quién es el que nos lo cuenta y de dónde a sacado la comunicación.

En resumidas cuentas, pienso que no nos debemos creer todo lo que nos dicen, sino que debemos pensar por nosotros mismos si lo que nos están contando es realmente cierto, o nos están tomando el pelo.

Redaccions de Català, Castellà i Anglés



DICCIONARI CATALÀ

RAE  

DICCIONARI BILINGÜE