UN TOC DE SAL
Acte 1, Escena 1
Al passeig marítim de l’Escala. Al
menjador d’un apartament lluminós i que transmet ben estar. Al fons una cuina
petitona però molt moderna. A la dreta , un sofà i una butaca de pell, de color
clar. A l’esquerre un gran moble de fusta amb un munt d’imatges i records, a
més una petita televisió. Ajagut damunt la butaca, un gat de color marró, fent
la migdiada. És al vespre, i el dia es va apagant.
(La Júlia i una amiga, la Mariona, assegudes al balcó, contemplen com cada
vegada es va fent més fosc. També observen el mar i les onades)
El mar sempre ha estat per mi un espai de llibertat i de felicitat.
M'encanta el mar ! Tant és així que aquest hivern he fet un pas decisiu. He
llogat un apartament a l'Escala i me n'hi he anat a viure. Sola, completament
sola. Treballo de veterinària en una clínica de Torroella de Montgrí i de casa
a la feina hi ha encara no un quart d'hora....
El pis és al passeig marítim, en un extrem. I és una meravella perquè a
l'hivern no hi viu ningú. Sabeu quin goig que fa, a la tarda, quan el dia es va
enfosquint, veure des de la terrassa la immensitat blava i grisosa de les
aigües marines ?
Però avui, quan estava mig extasiada observant aquest paisatge
tranquil·litzador, he descobert que no estava sola en el bloc d'apartaments...
JÚLIA: Que bonic és el mar! Les onades i el seu soroll transmeten tanta pau
i tranquil·litat! Em podria passar hores observant-lo!
MARIONA: Ja ho pots ben dir! És tota una obra d’art!
JÚLIA: La gent passejant, fent esport, coquetejant...És fantàstic!
MARIONA: Ara que parles de coquetejar, aquesta tarda he vist un noi d’uns
vint-i-set anys, que entrava al pis de baix. És veí teu?
JÚLIA: (amb cara de sorpresa) Un noi? I de la nostra edat?
MARIONA: Sí, Júlia. Jo crec que està solter i tu també ho estàs...no vols
dir que hauries de fer un pas? No et pots passar la vida sola contemplant el
mar.
JÚLIA: Sí, ja ho sé però... no n’estic gaire segura.
MARIONA: Mira, si jo fos tu algun dia aniria a casa seva per demanar-li sal
o alguna cosa i així el veuria cara a cara.
JÚLIA: No ho tinc gaire clar, però potser m’ho replantejo i li faig alguna
visita.
MARIONA: Fes-ho o abans que te n’adonis estarà ocupat! He de marxar que se
m’ha fet molt tard però vull que demà em diguis alguna cosa.
(La Mariona s’acomiada de la Júlia i marxa a casa seva. La Júlia sopa i
llavors es posa el pijama i se’n va a dormir amb el gat)
Comença un nou dia i la Júlia ha de prendre decisions si no es vol quedar
sola tota la vida.
(La Júlia agafa el pot de sal, el buida i se’n va indecisa a casa del veí)
JÚLIA: Hola bon dia, em dic Júlia i visc al pis de damunt teu. Estava
preparant l’esmorzar i me adonat de que no tenia sal, que me’n pots donar una
mica?
ALBERT: Bon dia. Encanta de conèixre’t, jo em dic Albert. I tant que tinc
sal! Ara te’n porto una miqueta.
JÚLIA: Moltes gràcies! Espero que ens tornem a veure.
ALBERT: Espera un moment! Vols entrar i esmorzem junts? Esca no conec a
ningú d’aquí i ja que tu has vingut...així en coneixerem més i fins i tot pot
ser ens fem amics.
(La Júlia es va mostrar sorpresa i a la vegada contenta, ja que l’Albert li
havia agradat molt des del primer moment)
JÚLIA: Bé, si tu vols...d’acord esmorzarem junts.
Els dos joves van esmorzar tranquil·lament i es van anar coneixent de tal
manera que inclús va sorgir la “xispa”.
